Nontiscordardimé / Forget-me-not

Quin paper pot seguir jugant una imatge?

En una època en què ens trobem amb més imatges abans de migdia de les que una persona del segle XIX veia en tota la seva vida, la imatge encara té significat? Pot encara carregar amb el pes de la transformació, de la revelació?

Francisco Macfarlane i Francesco Pennacchio exploren aquestes preguntes des de dues perspectives distintes, utilitzant la creació d’imatges per confrontar l’absència i evocar el renaixement. Macfarlane afronta la fragilitat de la condició humana en una era definida per la hiperconnectivitat, on el significat sovint s’ofega en un mar de moments efímers. Pennacchio, en contrast, reconstrueix records fragmentats de la seva mare, que va perdre durant la seva infància, omplint el buit amb ressonàncies de la seva presència.

Ambdós artistes estan impulsats per ruptures: fissures en la identitat, la memòria i el sentit de pertinença. Per a Macfarlane, l’absència emergeix com una crisi de connexió humana en l’era digital; per a Pennacchio, és una presència-absència inquietant que exigeix ser reconstruïda. Tot i això, a través de les seves exploracions individuals, arriben a una comprensió compartida: la imatge no és simplement un document o un artefacte. És un receptacle, capaç de contenir el dol, convocar el record i donar lloc a alguna cosa nova.

Aquí, les obres dels dos artistes entaulen un diàleg. Macfarlane investiga els comportaments socials, emprant tècniques fotogràfiques alternatives per abordar temes com la nostra relació amb la tecnologia i la sanació personal. Des d’una perspectiva més figurativa, Pennacchio intenta reconstruir la memòria i afrontar el dol infantil a través de fotografies d’arxiu, polaroids i fotografia analògica.

En les seves mans, la imatge es converteix en un espai de sanació, un lloc on es reconeix l’absència i es fa possible el renaixement. De vegades, les seves imatges transcendeixen els límits de l’espai i el temps, col·lapsant la distància entre el que va ser, el que és i el que podria haver estat. Ens conviden a navegar la memòria i la presència com a dimensions fluides i interconnectades, i ens desafien a redescobrir la imatge com una font de transformació en un món saturat de soroll visual.

A la sala principal de l’exposició, els dos artistes, Macfarlane i Pennacchio, entaulen un diàleg a través de les seves pràctiques.

Els Plantogrames de Macfarlane

Macfarlane simplifica els processos fotogràfics tradicionals per crear "plantogrames", capturant l’essència del món natural. Amb aquesta tècnica, les textures, formes i detalls intricats de les plantes s’imprimeixen directament sobre el paper. Aquest procés fomenta una connexió directa i íntima amb la natura, implicant l’observació, la recollida i la interacció amb les plantes que sorgeixen al seu voltant. Aquestes plantes, com a narradores, deixen les seves empremtes, encarnant tant la fragilitat com la persistència del temps.

Records Fragmentats de Pennacchio

Pennacchio juxtaposa els cicles de renovació de la natura amb els records fragmentats i trencats de la seva família. Els marcs del seu arxiu familiar, juntament amb les seves polaroids, esdevenen metàfores: blocs de construcció en la reconstrucció de records perduts. La seva obra representa un intent d’entaular converses mai tingudes, connectant passat i present. A través d’aquest diàleg entre imatges noves i d’arxiu, suggereix que la memòria no és fixa; està viva, canviant i evolucionant a mesura que la cuidem.

Una metàfora commovedora en l’obra de Pennacchio és la planta de gessamí que la seva mare, Emanuela, va plantar i cuidar. El gessamí continua florint cada any, un testimoni viu de la seva presència. A través d’aquestes exploracions artístiques, el jardí, com la memòria, es converteix en un espai on s’enfronta l’absència i es fa possible la renovació.

Duració: 7 de febrer al 9 de març

Per més informació, fes clic aquí.